Yush

En Peyman potser és dels amics més especials que faig fer a Iran. Vam trobar-nos en un poble del mar Caspi, al país de Mazandaran. Recordo el moment, a ell li van donar el meu contacte i amablement va trucar-me durant la nit anterior, que jo estava passant dalt d’un autobús. Venia de veure la tomba d’Omar Khayyam, i ell em deia: “ara et toca visitar la tomba de Nimà Yushij”. Em va fer donar la instrucció al conductor que em deixés en un punt específic de la carretera. Així, a les 6AM em vaig trobar, literalment, en una sortida de l’autopista, tornant amb la mà la salutació dels meus acompanyants a l’autobús. Ells, com jo, no havien dormit. En una parada de matinada, havíem baixat a fer un riu; allà totes les mesquites estan obrertes a tothora i tenen lavabos públics. El d’homes era molt ple i, discretament, el grup de nois i noies que passàvem el viatge xerrant vam entrar sense discreció de gèneres al lavabo de dones. Tal i com vam entrar una dona amb una escombra corrents a pegar-nos als homes i maleir-nos. Vam riure tots, però també ens vam quedar pertorbats. Després algú comentà que ella vivia allà, a la llera de la mesquita, mendicant. Era una dona d’una pell molt fosca, inhabitual en aquell punt d’Orient; i tant ho eren també les seves dents petites. En aquest estat d’obscura letargia em recollia Peyman una estona després. I, de nou, va dir-me, “hem d’anar a la tomba de Nimà”. Aquell dia vaig descansar amb la seva família, estimadíssima i preciosa, entre vins i sons de guitarra, mentre ell treballava (és investigador a la universitat). L’endemà, a primera hora, vam sortir a la carretera a treure el dit. A la tarda arribàvem a la tomba del poeta, al poble de Yush.

En aquest poble, tancat en un penyal a les muntanyes, va ser on veiérem aquesta escena: en la llunyania un nen apuntava el cant dels pardals. Peyman va entristir-se, però va dir “esperem”. I, sigil·losament, anàrem baixant, deixant-lo, esperant, que disparés. Tot just ho va fer que ja hi arribàvem, i Peyman li preguntà: “Què fas?”. El noi, que ja ens havia vist, va baixar el cap, es va posar vermell i va demanar perdó. Llavors emprengué el córrer, cap a casa seva, com corren també els nens a les pel·lícules de Kiarostami.
Li vaig dir a Peyman que m’agradaria que hagués contestat: “faig caure als ocells perquè torni l’au fènix”. Nimà és el poeta fènix, per a la literatura persa, i parla amb les cendres de les aus a les mans; ho fa del mal, de la mort sobre la vida i de la justícia. Deia “caminants, caminants! / passeu vora casa meva / sense pensar que l’enemic vindrà / i trucarà la porta / preguntant per mi”. (trad. pròpia)
El cert, però, és que aquell nen necessitava una experiència que l’impliqués en un ordre moral que bé ja coneixia. La paraula, quan ve de l’Altre, t’enreda amb la realitat. L’humà i les seves expressions són ambígües, tant com la relació que establim amb el món i cadascú amb un mateix. Per això, crec, que hi ha poesia: perquè poesia és reconciliaciar-se amb un tot que no pot ser absolut, amb les nostres mediacions. Als discursos morals del seu pare caçador, el nen no els podrà donar mai confiança; però li bastà una paraula dirigida des de la pacífica presència de Peyman per a capacitar, per deixar que l’inexpressable que protegeix el pardal de la nostra mort entrés en ell.

One thought on “Yush

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

aïllat [...a recer de l'abisme]

Blog de l'escriptor J. M. Vidal-Illanes

Postgrenoblisme

Al final et cremes

un vallesà amb turbant

del Mediterrani cap a Orient

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: