llums d’aquí i d’allà

Ahir era Dimecres de Cendra i vaig pujar La Mola. La Mola és el cim de la meva comarca, el Vallès, i jo visc a la seva falda, al poble de Matadepera. Quan queien els colors de la llum, vaig alçar camí, en silenci, sense provisions. Dalt del cim hi ha un monestir, el de Sant Llorenç, que està unit amb el monestir de Sant Cugat i el de Montserrat per un camí: el Camí dels Monjos. Aquest era un camí, en l’Època Medieval, de transhumància espiritual, també un camí que trobava les distintes comunitats monàstiques en una sola comunió espacial. Així s’ha fet la  comarca, ai!

Les altures al Vallès s’uneixen, mai es giren les esquenes, bo i fent abric als pobles que queden a la vall. Collserola tanca la mirada a La Mola, i el mar és una intuició d’olors i de la boira que corre a punt de trobar un punt de fuga. I Orient i Occident es tallen i el món no té confins: perquè el Vallès s’acaba en els massissos del Montseny i Montserrat.

Ahir pujava la muntanya i, com si el dia que Crist decidí anar-se al Desert abans de començar la seva vida pública, nu d’aliments i d’esperit, es reactualitzés, m’anava creuant amb altres homes i dones solitàries. Semblava, com jo els devia semblar a ells, que no tinguessin història; transitaven com si busquessin un res. Primitivament, pensava, en aquesta comarca hem enfundat el massís agrest de silenci. Si l’humà habita els seus espais amb alguna història per donar forma a allò inconegut, si incorpora al salvatge que el crea a fora amb algun símbol viu, la mitologia d’un ser recollit i silent, com és Soleia, cantada per Agustí Bartra i Joan Maragall, o el rastre dels Monjos, com si encara avui passessin una i altra vegada, comprenen la muntanya en l’experiència dels seus habitants. El Camí dels Monjos purifica, amb el Silenci, les roques que s’alcen amb plecs calcaris i d’argila. Però antigament, paganament, la muntanya era  amorfa, no podia ser part del món humà. La Mola, el massís de Sant Llorenç, l’habitaven dracs, i a la multitud d’avencs un no podia atansar-s’hi: un buit poderós s’hi aproximava des de la seva fosca subterrània. El camí dels solitaris que fa la muntanya, doncs, és el que li dóna forma, el que ens la deixa pintar i sentir-la. El que la funda, el que li dóna nom. El silenci crea i amb el silenci s’incorpora allò misteriós. I de silenci, contemplació: serà la muntanya, també, dels colors; i, quan la mires, sempre és una altra, blava, grisa, roja, verda… Contemplar, aquí, és rebre de tornada la mirada profunda, imparaulada, de l’Enllà. Com si, en aquesta relació amb el medi, s’hi estigués expressant, directament, la pròpia Creació.

En el meu pas per Iran recordava sovint La Mola: sobretot quan arribava a un poble i sentia que la notícia de l’assentament era la seva pròpia muntanya. Escoltant explicar històries, m’adonava que allí la muntanya és molt més que aquí l’expressió del Sagrat. La muntanya és el punt central on l’humà s’uneix amb el seu sentit. Podríem dir que això és gairebé un universal: qui no es recull en sí mateix des de l’altura pura d’un cim? El que distingeix, però, una societat d’una altra, és la forma com aquesta experiència és duta a la cota baixa. Carla Marco, escriptora maresmenca, assenyala poèticament que el que ens pot salvar és el sentit amb què emprenem aquest tornar “a la cota baixa dels dies” [tot a punt per suportar / la cota / baixa / dels / dies]. En societats, com la persa, que són capaces de mantenir un llenguatge mític sobre la realitat, els temples, més que una eina de control com podrien ser aquí a Europa, són una cúspide que intenta representar l’altura natural, allí on sacre i profà no es distingeixen. Els temples venen a ser centres on el repòs i el silenci recorden la gènesi de l’humà, que és portat al límit de la seva existència en alçada, perquè l’humà ve d’allò diví, del pou d’allò diví, i allò diví és transmès als cims. Aquest és un arquetip present des del propi bressol de la civilització: el món Elburz, el més alt d’Orient Mitjà, a Iran, en antic persa s’anomena “Haraberezaiti”, que en la mitologia avèstica és la Muntanya Sagrada i el Centre del Món, allà on allò finit s’uneix amb el Cosmos. En un temple aquesta gènesi, aquesta altura, hi és present com a repetició: el moment original on els déus i l’humà es dilueixen és etern sobre el temps, i aquest és el sentit del sagrat.

Com creien els monjos de Sant Llorenç, que també buscaven l’altura com una forma de conèixer Déu, l’ideal de perfecció es procura, essencialment, a través de la contemplació: l’únic lloc que és honest per a situar-nos davant el negre misteri de la Creació. Aristòtil ho deia així: “l’activitat de Déu, la beatitud del qual ho supera tot, és purament contemplativa, i entre les activitats humanes la més benaurada de totes és la que més s’apropa a l’activitat divina” (Ètica a Nicòmac).

Mentre pujava La Mola pensava en tot això. Des dels colors del dia caigut sobre la plana, ressonava en mi un vers de Maria Josep Escrivà:  “sempre la llum de fora a dintre”. I llavors viatjava cap a la imatge d’una llum estepària, al Khorasan iraní, aproximant-se des de la llunyania de les muntanyes centrals; jo era al jardí d’un temple on veia aquest vesprejar, a l’octubre de 2019. Allí hi vivia un vell. Ell deia que era el guardià del temple, com també era el guardià d’aquella estepa. S’asseia damunt la testimonial i simbòlica fortificació. Havia passat la vida caminant: era un dervitx sufí, la seva crida de vida havia estat, fins llavors, transhumar desprès de tot, i recollir, vagant pels camins, allò essencial que podia trobar en l’experiència humana. Cansat, amb la marca del sol àrid d’estiu i la terra gèlida d’hivern, ens donava les claus del temple sense mirar-nos pràcticament als ulls. Semblava, sempre, que alguna cosa molt ingent hi hagués rere nostre.

el temple sufí, entre Nixapur i Meixad

Joan Deusa als altiplans de Sant Llorenç, cau de mules

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Postgrenoblisme

Al final et cremes

un vallesà amb turbant

del Mediterrani cap a Orient

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: